PRÀCTICA 7 ACTITUDS ROGERIANES

PRÀCTICA 7

CARL ROGERS

En aquesta sessió varem tractar Carl Rogers, un dels psicòlegs humanistes més importants de l’època.

Carl Rogers va néixer el 8 de gener del 1902 i va morir el 4 de febrer 1987 als Estats Units.

Es va plantejar diverses novetats en la manera de fer, ja que feia servir una càmera de video a una sala de teràpia per tal de gravar el pacient. També va realitzar estudis científics del procés de la psicoteràpia.

Tan Rogers com Maslow creien que hi havia una tendència del creixement humà en cada persona, anomenat actualització.

A les persones ja no cal que se’ls hi expliqui com han de créixer, ja que cada persona al seu interior ja té la saviesa per fer-ho, el que fa falta és tenir les condicions  adequades per poder créixer.

Roger pensa que és el psicòleg l’encarregat de crear les situacions idònies per tal que surti el potencial i pugui créixer. Si un psicòleg crea un context adequat i càlid sempre produirà un creixement.

Tots dos, Maslow i Rogers, afirmen que s’han de complir unes condicions per la persona perquè es pugui desenvolupar amb més facilitat. Per Maslow són els factors higiènics en canvi per Roger es centra en les condicions òptimes de les relacions.  També pensa que hi ha relacions saludables per tant facilitadores i altres insolubles, per tant desfavorables.

Per Roger les condicions que afavoreixen el creixement humà són tres actituds bàsiques que la persona ha d’experimentar.

Un bon psicòleg ha de viure aquestes actituds per poder ajudar a les persones que acudeixen a ell.

-Acceptació incondicional: acceptar les persones tal com són, i no tenir prejudicis cap aquest.

-Comprensió empàtica: intentar entendre l’altre de del seu punt de vist, els has d’entendre el que li passa, però al no ser coses teves pots donar el consell adequat i mostrar que l’entens.

-Autenticitat, Congruència i Coherència:  és l’actitud de sentir, pensar i actuar sense contradiccions.

Si un professional viu aquestes condicions, podrà crear un context favorable al creixement de les persones. “ Com millors persones, millors professionals”.

REFLEXIÓ

A la classe hem mirat un documental del canal 33, del programa 60 minuts titulat “PENSANT EN ELS ALTRES”.

Tracta de la manera com a la ciutat de kanasawa el professor Toshiro kanamori ensenya als seus alumnes de 10 anys.  

Hem va sobtar molt aquest documental ja que es pot veure la manera tant diferent d’ensenyar i fer classe que tenen comparat amb l’educació d’aquí.

El professor els hi demanava als seus alumnes que cada dia escriguessin una carta explicant els seus pensaments o experiències. I l’endemà ho havien d’explicar davant dels seus companys.

Els altres nens de la classe, quan un company explicava alguna cosa que els amoïnava o els hi feia mal a través de la carta, intentaven consolar-lo i això provocava que indirectament els altres nens els hi fos més fàcil explicar experiències doloroses i coses que els preocupen que potser no haguessin pogut exterioritzar mai o els hi hagués costat més explicar. Penso que és una bona manera exterioritzar els pensaments ja que moltes vegades et sens molt més tranquil i relaxat després d’haver-ho fet i potser trobes la manera d’afrontar el problema més fàcilment. En canvi si et quedes tancat amb els teus pensaments no trobaràs la solució, com deia el professor “Deixa que visquin dins del teu cor”.

A aquesta classe es dona molta més importància al fet de trobar un sentit a la vida i ser feliç que no tan ensenyar conceptes teòrics, perquè el cap i a la fi el més important és estar bé amb un mateix i ser feliç i d’aquesta manera també és molt més fàcil comprendre els conceptes teòrics que s’imparteixen.

M’agradaria pensar que algun dia l’educació d’aquí canviarà i s’assemblarà una mica a la manera d’ensenyar d’aquesta classe. Ja que recordo les classes de quan tenia 10 anys i la manera d’actuar que teníem nosaltres i la que tenen aquests nens de kanasawa no té res a veure, a ells se’ls veu molt més madurs i solidaris amb l’altre gent que els envolta.

Com l’exemple d’aquell nen que no el professor no el deixava anar am el rai i tots els seus companys el varen defensar davant del professor i es varen solidaritzar amb ell dient que si no hi anaven tots no hi aniria ningú.

En canvi a la nostra societat veig que tothom es molt més egoista i pensa amb ell mateix i que poques persones són capaces de reflexionar d’aquesta manera i tan sincerament. Potser si ens apliquéssim aquesta filosofia la nostra vida seria molt més diferent i anar a l’escola quan ets petit no seria tan una obligació sinó una diversió.