miércoles, 3 de noviembre de 2010

DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

PRÀCTICA 2: DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA
QUÈ ÉS LA DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA?
Desenvolupada en la dècada dels 50 pel terapeuta Joseph Wolpe, és un mètode terapèutic basat en principis conductistes i, en particular, en el contracondicionament. La dessensibilització sistemàtica pot resultar especialment adequada pel tractament de les fòbies clàssiques, pors cròniques i reaccions d’ansietat interpersonal. L’objectiu és que el subjecte pugui crear respostes noves i adaptatives a estímuls que abans li provocaven respostes no desitjades. Aquesta teràpia té el gran avantatge de no ser dolorosa.
Els dos principis fonamentals de la dessensibilització sistemàtica són:
1 – Una emoció pot contrarestar una altre emoció.
2 – És possible habituar-se a les situacions amenaçadores.

MARY COVER JONES intro

EL CAS DEL NEN AMB FÒBIA ALS AUTOCARS
Un nen està amb la seva àvia mirant la televisió quan de cop es veu un accident d’un autocar on moren vàries persones. El nen al veure els cadàvers i l’autocar estavellat agafa por, o millor dit, fòbia als autocars.
Els pares del nen volen anar de viatge a Andalusia, però el pare té uns problemes d’esquena i no pot conduir. Es decideixen per agafar l’autocar però el nen no hi vol pujar de cap de les maneres.
La nostra feina és elaborar un procés de dessensibilització sistemàtica per aquest cas perquè el nen pugui perdre la por a pujar a un autocar.

PROCÉS DE DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA
1 – Fer entendre al nen que els autocars no són tan perillosos com semblen.
2 – El nen mira dibuixos animats i contes que tracten sobre autocars. Per exemple aquests:
3 – Li passem pel·lícules amb autocars reals com poden ser els autocars turístics típics de Londres.
4 – Li comprem un autocar de joguina perquè jugui amb ell.
5 – Ensenyem al nen que els seus amics i altres nens de la seva mateixa edat pugen a l’autocar i no els hi passa res.
6 – Seguim l’autocar amb el cotxe una estona i observem el que fa.
7 – Fem que el nen parli amb el conductor de l’autocar perquè agafi confiança amb ell.
8 – El conductor li ensenya l’autocar per dins.
9 – Fem un trajecte curt amb el nen pel barri o el poble on ell viu acompanyat d’un familiar proper com pot ser l’àvia o els pares.
10 – El viatge.
REFLEXIÓ

Hem fet una pràctica de dessensibilització sistemàtica, el professor ens ha proposat dos temes, un es tractava d’una persona que tenia fòbia a les abelles i l’altre una persona que tenia fòbia als autocars.  Nosaltres hem decidit fer la fòbia als autocars ja que em cregut que era més fàcil treure una fòbia que es provocada per un estímul visual que no pas tenir fòbia a les abelles que es una fòbia que causa dolor físic.
Per poder treure una fòbia primer cal saber quants anys té la persona, ja que depèn molt de l’edat la manera com es tractarà.  El cas del nen que tenia fòbia als autocars tenia 7 anys i per això hem començat la dessensibilització fent que mirés vídeos de dibuixos i jugués amb autocars petits.
En un cas de dessensibilització sistemàtica els passos s’han d’adaptar a la situació , ja que cada persona reacciona d’una manera diferent, i a vegades has d’afegir un pas més perquè la persona no es veu capaç de passar al següent  o potser n’has de suprimir algun si la persona avança favorablement.
No coneixia aquest mètode per curar les fòbies i m’ha semblat molt interessant, tot i que és molt diferent quan vols curar una fòbia de veritat, ja que cada persona és un món i segur que per curar dos persones que tinguin la mateixa fòbia els passos a seguir seran totalment diferents.
Penso que seria interessant primer conèixer una mica a la persona per tal de poder adaptar els passos amb coses que el motivessin o li agradessin per tal que no sigui tan dur el procés.
També  és important tenir pensats diferents passos intermedis a part dels que s’han pensat per tal de poder improvisar amb més rapidesa i eficàcia.
Segons el meu punt de vista és complicat curar una fòbia perquè moltes vegades les persones que en pateixen una no saben el motiu pel qual els hi apareix aquesta por.
Però crec que és un bon mètode per curar o almenys disminuir la fòbia exposant situacions que no causen cap dolor físic pel pacient i això és un gran avantatge.

ALBA VÀZQUEZ  

domingo, 17 de octubre de 2010

FONAMENTS DE PSICOLOGIA

Avui a la classe ens han demanat que féssim una introspecció durant uns 10 minuts i tots tanquem els ulls i ens posem en silenci.
No se sent cap soroll i començo a preguntar-me que pensar, vull intentar deixar la ment en blanc i només fer cas de la respiració, però de seguida em comencen a venir a la ment pensaments, penso amb les coses que no vull pensar, aquelles coses que em fan mal i m’amoïnen i són precisament aquestes coses les que em venen al cap, no vull pensar-hi més però no ho puc evitar, com més m’esforço a no pensar-hi més em costa treure-m’ho del cap, però sense adonar-me’n m’apareixen imatges, coses que m’havien passat el dia abans i començo a reflexionar-hi, de sobte penso en el que m’agradaria fer quan s’acabessin les classes, les coses que m’agradaria que pesessin i m’imagino una història irreal, m’imagino a mi en diferents situacions agradables i penso que tan de bo es complissin. Però de seguida em tornen a venir els pensaments que em preocupen i m’estresso no ser com fer-ho, i per no pensar-hi més obro els ulls i miro els meus companys i em pregunto que els hi deu estar passant pel cap. De sobte penso en una tàctica que em varen ensenyar per concentrar i em poso a imaginar colors, però no m’hi puc estar gaire estona ja que em comença a venir son. Al cap d’uns segons el professor ens diu que ja s’ha acabat.

CONCLUSIÓ
És molt difícil deixar la ment en blanc, ja que només el fet d’intentar-ho ja et venen diferents pensaments o imatges a la ment. Penso que quan hi ha alguna cosa que et preocupa de veritat és impossible no pensar-hi en algun moment, com que et fa mal recordar-ho t’entestes a no fer-ho i això provoca que ja ho hagis pensat.
De sobte t’apareixen imatges del passat que no saps perquè les recordes ja que potser no els hi donaves cap importància i t’estranya haver-hi pensat.
Durant molta estona penses en les coses que t’agradaria que pesessin però saps que no es compliran i això t’entristeix. Et venen imatges del que podria passar durant les següents hores o dies i crees una pel·lícula dins el teu cap.
A vegades m’agradaria no pensar en el futur, ja que després quan les coses no passen de la manera com les havies imaginat, et decepcionen, donat que moltes vegades idealitzes molt les coses i després necessites que passin d’aquella manera per ser feliç.
Crec que pensar tant en el futur és negatiu, i m’agradaria poder evitar-ho,  deixar que les coses fluïssin per elles mateixes, i així no t’enduries tantes decepcions, però reconec que això és impossible, si no és que tens un gran control de la teva ment i pots deixar que els pensaments passin sense aferrar-t’hi.

ALBA VÀZQUEZ